Cultura Audiovisual - Oriol Alabern
DIMONIS
La obra contemporània Dimonis surt dels quaderns que, durant 4 anys, Jacint Verdaguer va escriure fruit de la seva participació de les sessions d’exorcisme que va dur a terme a Barcelona durant el punt més àlgid de la seva carrera. Aquella època també va coincidir amb una gran crisi social en el que l’església és qüestionada i on hi ha molts corrents de pensaments com ara l’anarquisme, el comunisme o el darwinisme. Ell, que va viure del 1845 al 1902, va ser un dels poetes romàntics més importants de la literatura catalana i és per això que, al 2002 es van publicar els quaderns, després de 100 anys que sigués mort. Després de la publicació, Enric Casasses en va fer una edició nova amb comentaris afegits per arribar al públic i perquè es fes més amè i entenedor. A partir d’aquí és quan la companyia Cabosanroque, formada per Laia Torrents i Roger Aixut, decideix crear-ne una exposició polifònica plena de contrastos que intenta crear un espai real que faci entrar als espectadors dins del recull de quaderns de Verdaguer i que en formi part. Tot això ho fa per a reflexionar sobre les possessions i les seves implicacions. A part també en fan la reflexió de si l’art d’actuar no és, també, una possessió.
La obra és presentada en un espai que representa la casa en la que Verdaguer feia el seguici de les possessions. Aquest, dins del mateix, està dividit en 10 altres espais on el públic en forma part. Té una durada de 40 minuts i està pensada per grups de, com a màxim, 20 persones. Cada un dels espais és protagonista almenys un cop durant els 40 minuts. De fet, es podria dir que és una obra teatral degut als moviments dels objectes situats curosament en cada espai i del moviment dels espectadors per seguir els diferents apartats. Dins d’aquests espais hi podem trobar inflables, cadenes, televisors, gerres amb aigua, pantalles… i tots aquests expressen, d’una manera o una altra, els exorcismes.
Al ser una obra contemporània, conjuga amb diferents disciplines artístiques com la imatge, la poesia, la música… tot això fa que t’ambientis en el lloc en el que ells et volen transportar. De fet, és un espai sonor: espai en el que es juga amb els sons per tal de transmetre un missatge. I és que l’art contemporàni juga amb les polèmiques i les crítiques cap a la societat. Concretament, a la obra de dimonis, s’hi pot veure un rerefons que fa una crítica a la religió i a l’església. Fan crítica a la manera de fer que el poble tingués por per tal de tindrel’s submisos i fàcils de controlar. Un dels motius pels quals la gent se sometia, i es sotmet, a exorcismes.
De tots els espais, el que més em va sobtar i em va fer reflexionar va ser la col·lecció de cares projectades a una pantalla que estaven a l’expectativa. Però que, de tant en tant, estaven posseïdes pel que dèien ja que la seva veu no es corresponia amb la de la imatge. De tal manera que no sabies si qui parlava era cada persona o si algú parlava per ells, és a dir: que estaven posseïts. Les paraules que recitaven, són els textos extrets dels quaderns de Verdaguer. Mentres aquesta part de l’obra era la protagonista també hi havia sons de cadenes i de notes dissonants creades per l’espai anomenat “Llits, lligams i cadenes” que t’endinsaven encara més a l’habitació on va ser el poeta, cosa que feia que, tot i que tanquéssis els ulls et senties en aquell pis amb verdaguerTot això representava les possessions que ell va poder viure a Barcelona. També representen les idees que sorgeixen al seu cap mentres aquestes possessions ocurrien per tal de donar una connotació de dubte constant sobre l’espectador.
Polifonia sobre la posessió
Ha estat una experiència que m’ha fet reflexionar sobre moltes coses. Però el que més ha estat la frase que escriuen Cabosanroque per explicar la seva obra: “Perquè… què és el teatre si no una possessió?”. I és que quan els actors i les actrius actuen, no fan res més que convertir-se en els personatges dels seus papers i deixen de ser ells mateixos. Tots els espais de temps amb sons o efectes estaven ben calculats i feien que t'endinsséssis encara més en els quaderns de Verdaguer. Els sons que es movien, el silenci inquietant, les cadenes... Van fer-me viure les possessions com si les hagués viscut de primera mà.
