Aquest darrer any s’ha inaugurat la nova exposició permanent del museu. Aquesta intenta visibilitzar a persones que mai no ho han estat, de visibilitzades. Exemples en podrien ser dones, persones racialitzades, persones que formin part del col·lectiu LGTBIQ+, persones amb discapacitats... Fent així que se senti la seva veu i que es vegi la seva manera de veure el món, sempre des d’una mirada crítica. I és que el plantejament de la visita ha estat, sobretot, fer-nos prendre consciència que sempre hem vist l’art d’homes blancs, cis, heterosexuals i d’un estat social alt i que també hi ha hagut molts més artistes que han fet art i, potser, molt més interessant i crític. Un altre objectiu era qüestionar-nos quin ha de ser el nostre comportament en un museu. Tot això ho hem fet amb l’ajuda de la construcció del nostre leporello que hem anat creant amb l’ajuda de diverses preguntes que el guia ens llençava.

​

​

​

​

​

​

 

La nostra visita s’ha centrat a veure diverses de les sales expositives de l’exposició permanent esmentada. La primera ha estat: Estat de la nació de Daniela Ortiz. Aquest seguit d’obres estaven totes relacionades amb les diferents escultures, noms de carrers, edificis... que encara segueixen idolatrant a personatges colonitzadors. Tots aquests noms i escultures tenien una cosa en comú: es troben en l'actualitat a Barcelona. Fent-nos veure així, que, tot i la consciència que hi ha actualment a la ciutat, hi segueixen havent aquestes referències tan humiliants. 

Seguidament, i al mig del passadís, ens hem trobat amb la següent obra, la que més m’ha fet reflexionar. Aquesta es tractava del discurs de Zoe Leonard, una dona lesbiana, qui titulava el seu discurs com I want a president. En aquest, ella exposava les característiques que volia que tingués la figura de president. Fent-nos veure la clara manca de diversitat en aquests llocs de poder i com, si aquesta diversitat existís, les coses funcionarien, potser, millor. 

L'última exposició que hem vist es titulava Vitrinas CYMK d’Ignasi Aballí. Per accedir a aquesta hem hagut de passar per una obra que era impossible que et deixés indiferent. I és que havies de canviar la teva postura corporal per accedir-hi. L’exposició en si consistia d’unes vitrines de colors, els colors primaris. Amb aquestes, l’autor volia ensenyar el continent del contingut, ja que aquest segon era el mateix continent. És a dir, allò que sempre ens ensenya el contingut, era el mateix contingut.  A més, hi havia uns vídeos de gent jove en mòbils, qüestionant-nos així qui mereix i qui no estar en un museu.

La visita al museu m’ha fet reflexionar sobre moltes qüestions que pensava tindre ja una opinió consolidada. M’ha agradat molt la manera en què està enfocada l’explicació i la consciència de les problemàtiques coexistents amb el museu. He sortit bocabadat i amb la pell de gallina en segons quina obra. Estic segur que, a partir d’ara, és un lloc de referència en el que tornaré.